Aliou Dia: “Quan s’adonen que només volem ajudar-los i que els escoltes, comencen a obrir-se”

Entrevistem a Aliou Dia, mediador intercultural al programa de Temporers i Assentaments de Càritas Diocesana de Lleida. Ell és natural de Dakar i llicenciat en història per la Universitat Cheikh Anta Diop de la capital del Senegal. Tot i que allí tenia una empresa pròpia, va arribar a Europa amb ganes de descobrir món i forjar-se un futur millor. És el primer estiu que està amb nosaltres i parlem amb ell perquè ens expliqui la seva visió, especialment, sobre les persones temporeres que arriben a Ponent per treballar durant aquesta època de l’any.

Aquest estiu, han vingut menys temporers de l’habitual a causa de la sequera de la primavera?

No hi ha molta disparitat amb els anys anteriors, exceptuant els estius de la pandèmia. Potser alguns menys, sí, però no excessivament. La diferència és que enguany sí que hi ha feina i la gran majoria treballen. Nosaltres atenem a menys persones perquè, per sort d’ells, poden guanyar-se la vida al camp aquests mesos.

Quines són les principals inquietuds d’aquestes persones quan arriben?

El que volen aquestes persones només arribar és trobar feina per poder menjar. Per això, pràcticament totes acudeixen a nosaltres. Llavors, la persona responsable de Càritas li agafa les dades per tenir-la identificada i li fa una breu entrevista per saber quines són les seves necessitats.

La majoria, acostumen a repetir cada any?

Sí, la majoria són homes que ja han vingut altres anys i saben una mica en què consisteix tot plegat. Tanmateix, sí que n’hi ha alguns que arriben per primera vegada, la major part del continent Africà.

Notes que tenen cert temor a possibles identificacions per part de la policia?

Quan no tens la documentació en regla sempre tens aquesta possibilitat en ment, però tampoc no presten excessiva atenció a això, penso. Ells volen treballar per guanyar-se la vida durant aquest temps que són aquí, res més. Tinc la sensació que la por a què els tornin al seu país és més pel fet de tornar a casa i que la gent pugui pensar que has fracassat en la teva aventura, no per altra cosa.

En aquest context, quina és la teva tasca?

M’ocupo de les tasques de traducció, principalment. Amb aquells que s’expressen en francès o wòlof, l’idioma més parlat al Senegal. Conjuntament amb persones voluntàries també preparem els lots de menjar que distribuïm cada una o dues setmanes, a Alcarràs i a Vilanova de la Barca, on duem a terme aquestes accions.

Parlant d’Alcarràs i Vilanova de la Barca, la vida als assentaments com és?

És complexa perquè les condicions no són les adequades, òbviament. Així i tot, aquestes persones s’hi han establert i nosaltres l’únic que pretenem, des de Càritas, és intentar fer-los la convivència el millor possible. En un món ideal aquests espais no haurien d’existir, però el món no és perfecte, ja ho sabeu!

Penses que el fet que siguis africà ajuda al fet que tinguin més confiança a l’hora d’explicar-te la seva situació?

Bé, de vegades és complicat que alguns puguin confiar, però quan s’adonen que nosaltres només volem ajudar-los i que els escoltes, comencen a obrir-se més i explicar-te les seves circumstàncies, com se senten, què els fa falta,..

Des del seu país d’origen, com es creuen que serà la vida aquí?

Allí veiem Europa com un paradís. Pensem que aterrarem aquí i trobarem feina, tindrem una casa,..

I com és realment quan hi aterren?

Quan arribem és molt diferent. Hem d’esperar 3 anys per, amb sort, aconseguir un contracte laboral que ens permeti obtenir la documentació. Mentrestant, hem de conviure treballant il·legalment i compartint habitacions en petits pisos perquè és impossible tenir un contracte de lloguer, també. 

Per acabar, què és el que més t’agrada de la teva feina?

El que més m’agrada és ajudar i poder orientar a la gent que no té gaire clara la direcció que ha de prendre. Personalment, soc molt feliç de tenir l’oportunitat de treballar a Càritas, on estic aprenent molt sobre quin és el context laboral aquí i també creixent a nivell humà.